Reparar els vius

Títol: Reparar els vius

(Títol original: Réparer les vivants, 2014)

Autor: Maylis de Kerangal

Traducció: Jordi Martin Lloret

Editorial: Angle editorial, 2015

256 pàg. Rústega

ISBN: 978-84-16139-33-0

Sinopsis

Simon Limbres mor als dinou anys després d’una sessió de surf amb uns amics. A l’hospital l’identifiquen com el donant perfecte, perquè tots els òrgans estan intactes excepte el cervell, ja mort. Els metges hauran de començar per convèncer els pares i després iniciaran el protocol per als trasplantaments, que acabarà exactament a les 24hores amb el cor, el fetge, els ronyons i els pulmons en altres cossos. Aquesta novel·la és la història del seu cor. 

Què m’ha semblat

Així d’entrada, em sembla que mereix tots els premis que li puguin donar, i com més millor. Set premis literaris a França i el Premi Llibreter a Altres Literatures 2015 avalen la seva brillantor.

Tracta el tema d’un trasplantament, i planteja reflexions al voltant de la vida i la mort, i ho fa sense caure en el sentimentalisme o en l’alliçonament, sense parlar del sentit religiós ni de moral, sense posar-hi excés de dramatisme ni de cruesa, cosa que és en conjunt, un repte difícil que supera amb comoditat. 

Tot això ho fa de forma documentada, fins al més mínim detall, i lluny d'avorrir, no hi ha cap frase prescindible ni cap paràgraf massa erudit, tot i que és molt precisa quan descriu els procediments clínics. 

Basteix una història principal, una de sola i monumental. Dic monumental perquè el tema és universal i difícil i perquè és l'únic que es desenvolupa amb profunditat. I complementa aquesta línia argumental central amb altres petites històries (dels personatges que envolten en Simon clínicament mort) que no li roben cap mena de protagonisme al trasplantament i que serveixen per alleugerir la seriositat i donar aire al lector, corprès pel dolor de la mort del Simon des del primer paràgraf. I també serveixen per contraposar la vida que continúa (per als altres) amb la mort del personatge principal, ja abans de començar. I per si això no és prou mèrit el temps real de la trama ocupa només 24 hores, per exigències de la crua realitat de la conservació dels òrgans a trasplantar. 

És una història que comença centrada en una sola persona, en Simon en coma irreversible, però que es va desplegant cap enfora, emocionalment i física. Surt fora de l’hospital, passa per diversos paisatges geogràfics i humans fins arribar al receptor del cor (de forma breu però suficient) i s’arreplega de nou al final al voltant del cos ja inert del donant. És una estructura perfecta, tant com l’engranatge sense fissures del procés del trasplantament.

Hi ha un altre mèrit en aquesta novel·la que resplendeix per sobre de la resta perquè és més evident: la seva prosa és molt bella, molt delicada i precisa, i molt lírica.  L’autora forma paràgrafs llargs de frases subordinades i llargues enumeracions que molt poques vegades es fan barroques. Molts adjectius i pocs verbs fan anar i venir les idees dins el paràgraf com les ones que van venint i trenquen al final de tot. I fan anar i venir les emocions amb una intensitat que en els moments àlgids m'han portat a la llàgrima. No ha estat una llàgrima desconsolada perquè és sincera i empàtica, catàrtica. 

I  a més el títol: Reparar els vius, un fragment d’una frase pertanyent a l’obra de teatre Platonov de Txékhov, que va la pena citar:

“Què hem de fer Nicolas? Enterrar els morts i reparar els vius.”

Jo no conec l’obra i no puc abastar el context original d’aquesta frase, però l’he trobada definida com “una peça sobre l’autodestrucció d’un personatge i l’amor i els seus límits”.

Doncs així l’encert és rodó: la destrucció d’un personatge, en Simon, i l’amor i els seus límits.  Fins a quin punt els pares superaran la pena per la mort del fill causada per l’amor que li tenen, i amb aquest mateix amor per davant, ja transformat en una altra cosa, superats els seus límits, consentiran la donació? 

Enterrar els morts i reparar els vius, tot és una mateixa cosa. Però qui són aquests vius a reparar? els receptors dels òrgans, per descomptat, en aquesta història la dona malalta sense cap esperança sinó l’oferiment d’un altre cor. Però també els altres “vius” que seran reparats, ni que sigui de forma simbòlica, de la seva pèrdua, pel pensament que la mort del Simon no és en va: els qui l’estimaven.

Rodona. Mig en broma mig seriosament podria dir que també hi ha la reparació del lector, perquè aquesta novel·la sublim repara experiències lectores desgraciades, que de tant en tant no podem evitar experimentar. No us faci recança el tema, llegiu-la, us quedarà per sempre a dins.