3.5.17

Nosaltres en la nit

Títol: Nosaltres en la nit
Autor: Kent Haruf
Traducció d'Anna Turró Armengol
9 grup editorial, SL. Angle Editorial
1ª edició Febrer de 2017
160 pàgines
ISBN: 978-84-45-66-2

Sinopsi


L'Addie és vídua des de fa molts anys i se sent sola, sobretot a la nit. El seu veí Louis també es vídu des de fa anys, i també viu sol. Un dia l'Addie li fa una proposta insòlita: podrien passar les nits junts al seu llit, fent-se companyia fins al matí. A tots dos els fa feliç aquesta relació inusual que estableixen a base de diàleg i intimitat, però no tothom pensa com ells. Hi ha el veïnat, hi ha la filla del Louis, hi ha el fill de l'Addie, i el nét que passa un estiu amb ells...



Què en penso


Aquest llibre enganxa des de la primera frase, no només pel punt de partida, prou original, sinó sobretot per com està contada la història, a partir dels diàlegs entre l'Addie i el Louis. Les seves converses són directes i plenes de sinceritat, potser perquè els protagonistes no tenen gaire temps per perdre, o potser perquè en la seva posició vital no els cal donar-se tantes explicacions -ni rebre'n-. El cas és que conversen amb una senzillesa xocant, la mateixa que envolta tot el que diuen i tot el que fan.


Impressiona saber que Kent Haruf va escriure "Nosaltres en la nit" al final de la seva vida, just quan li van diagnosticar una malaltia que el va dur a la mort, i que no la va poder veure publicada. No sé si és perquè ell mateix no tenia temps per entretenir-se amb formalitats que no hi ha signes de puntuació als diàlegs ni distinció explícita entre els pensaments i les converses, o és per coherència amb el contingut (la relació entre els protagonistes no passa per cap mena de procés formal), però la prosa i la història flueixen amb la naturalitat que només està a l'abast d'un gran escriptor.

En qualsevol cas com a lectors desitgem la felicitat dels protagonistes, volem saber com evolucionarà la seva relació, quins contratemps tindran per mantenir-la, fins quan durarà, perquè hi ha aquell pensament rondant que diu que "és massa bonic per ser veritat". I efectivament, l'autor no decep.


Kent Haruf amaneix els dies de l'Addie i el Louis amb tendresa i sensibilitat, però la novel·la no és plana en absolut. Ben al contrari, com ja he dit al principi, enganxa. És difícil apartar-se'n i deixar-la fins l'endemà. Venen ganes de començar-la i acabar-la d'una sentada, i de fet, si no teniu molta feina, és una bona opció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar.