Títol:
Nosaltres en la nit
Autor: Kent
Haruf
Traducció
d'Anna Turró Armengol
9 grup
editorial, SL. Angle Editorial
1ª edició
Febrer de 2017
160 pàgines
ISBN:
978-84-45-66-2
Sinopsi
L'Addie
és vídua des de fa molts anys i se sent sola, sobretot a la nit. El
seu veí Louis també es vídu des de fa anys, i també viu sol. Un
dia l'Addie li fa una proposta insòlita: podrien passar les nits
junts al seu llit, fent-se companyia fins al matí. A tots dos els fa
feliç aquesta relació inusual que estableixen a base de diàleg i
intimitat, però no tothom pensa com ells. Hi ha el veïnat, hi ha la
filla del Louis, hi ha el fill de l'Addie, i el nét que passa un
estiu amb ells...
Què en
penso
Aquest
llibre enganxa des de la primera frase, no només pel punt de
partida, prou original, sinó sobretot per com està contada la
història, a partir dels diàlegs entre l'Addie i el Louis. Les seves
converses són directes i plenes de sinceritat, potser perquè els
protagonistes no tenen gaire temps per perdre, o potser perquè en la
seva posició vital no els cal donar-se tantes explicacions -ni
rebre'n-. El cas és que conversen amb una senzillesa xocant, la
mateixa que envolta tot el que diuen i tot el que fan.
Impressiona
saber que Kent Haruf va escriure "Nosaltres en la nit" al
final de la seva vida, just quan li van diagnosticar una malaltia que
el va dur a la mort, i que no la va poder veure publicada. No sé si
és perquè ell mateix no tenia temps per entretenir-se amb
formalitats que no hi ha signes de puntuació als diàlegs ni
distinció explícita entre els pensaments i les converses, o és per
coherència amb el contingut (la relació entre els protagonistes no
passa per cap mena de procés formal), però la prosa i la
història flueixen amb la naturalitat que només està a l'abast d'un
gran escriptor.
En qualsevol
cas com a lectors desitgem la felicitat dels protagonistes, volem
saber com evolucionarà la seva relació, quins contratemps tindran
per mantenir-la, fins quan durarà, perquè hi ha aquell pensament
rondant que diu que "és massa bonic per ser veritat". I
efectivament, l'autor no decep.
Kent Haruf
amaneix els dies de l'Addie i el Louis amb tendresa i sensibilitat,
però la novel·la no és plana en absolut. Ben al contrari, com ja
he dit al principi, enganxa. És difícil apartar-se'n i deixar-la
fins l'endemà. Venen ganes de començar-la i acabar-la d'una
sentada, i de fet, si no teniu molta feina, és una bona
opció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar.